Transhumància del Gènesi a Alforja. per Oriol Lleonart Padrell

A la serra de la Mussara hi ha un pastor, formatger, artesà de la terra, però també pastor espiritual, religiós, anímic del cel que té una vida autosuficient fruit d’una transhumància personal. Fem la migració de la paraula als fets amb Daniel Giraldo

“Realment, tot va lligat. Cada vegada caminem més cap a l’especificitat de les coses, però no entenem que la vida de pagès no és saber fer un ofici o un altre, implica saber de tot. Un pagès és una persona integral, però en queden pocs, i cada cop menys.” Daniel Giraldo, pastor transhumant, formatger, artesà de la terra, reflexiona sobre la comoditat i sobre l’exigència i les renúncies conscients i assumides de la vida pagesa mentre caminem per la seva finca, arrecerada sota els cingles granítics de la serra de la Mussara, entre Vilaplana i Alforja, al Baix Camp.

El tràfec dels gossos, que corren enjogassats amunt i avall, de terrassa en terrassa per la trentena d’hectàrees de la finca, acompanya la piuladissa monòtona i agradable dels ocells. Mentre carreguem un parell de tanques metàl·liques com les que s’utilitzen en la construcció, amb què en Daniel tanca perimetralment la finca i amb què concentra el ramat de cabres al seu gust perquè netegin el sotabosc en zones determinades, m’explica que és per aquesta completesa de la feina agrícola que recupera oficis com el de traginer, carboner o pastor.

“Hi ha una balança que et permet viure incòmode si la sensació és de llibertat. No dormiré en un llit amb llençols de lli, però veuré les estrelles”

No parla de “tirar enrere, d’anar a cavall”, segons diu. Si mira enrere, sosté, és per aprendre i conèixer les tècniques, els oficis, la tecnologia i l’aprofitament dels recursos que fa cent anys s’utilitzaven eficaçment per domesticar la terra. Tanmateix, assumeix que, “si ho volem, d’alguna manera hem de viure com fa cent anys”. Ara bé, és una renúncia viure sense la comoditat de la qual és tan difícil sortir? No, segons ell. “Hi ha una balança que et permet viure incòmode si la sensació és de llibertat. No dormiré en un llit amb llençols de lli”, exposa, “però veuré les estrelles”.

El tinc a uns metres, d’esquena. El que ens separa, però, és el sorollam provocat pel tremolor metàl·lic de les tanques, que obstaculitza la conversa. De sobte, l’acció s’acceleraLes tanques d’un o dos centenars de metres més avall fan de triangle. Se sent un clam animal esquinçat, ofegat. El joc dels cans ara és afany. Ja no corren, passen per sobre de les mates. L’eco dels lladrucs ens alerta. Bub-bub. Bub-bub.En Daniel s’exclama: “Olé! Un cabirol, tio!”.

L’ermita de Puigcerver, propietat de l’arquebisbat de Tarragona, és gestionada per la Junta de Puigcerver, que la restaura i en gestiona el bosc proper des del 2014.

Enllaç a l’article complet en: A LA MIRA

Oriol Lleonart Padrell

Col·laborador de LA MIRA