Archive for month: abril, 2015

Viure a Tarragona

L’any 1992, per raons de feina, deixava l’Empordà i la seva capital, Figueres, després de 15 anys de residir-hi. El nou destí era Tarragona, on vaig instal·lar-me amb l’esposa i els dos fills. En recordo bé l’any per l’efemèride dels Jocs Olímpics de Barcelona.

M’agradava, els caps de setmana, passejar per la muntanya. Descobrir-hi camins i contrades noves. També anar-hi a buscar bolets. La Mussara, el Montsant… Accedir-hi per diferents indrets. Visitava sovint la part dreta, des de Tarragona, del coll d’Alforja, Arbolí, Gallicant, Castillejos, que tenia per a mi records de la segona meitat dels anys seixanta del segle passat, amb motiu del servei militar, les milícies universitàries.

Descobriment de l’ermita  

Un dissabte vaig aparcar el cotxe a l’esquerra del coll d’Alforja, en una esplanada separada del canvi de rasant per una carretera sense asfaltar i amb un indicador que posava: Ermita de la Mare de Déu de Puigcerver 7. Un destí a descobrir, un al·licient. La part esquerra del coll m’era totalment desconeguda. Ignorava el paratge on es trobava l’ermita i el camí per arribar-hi. Sempre que començava indrets nous, procurava disposar de prou temps pensant en el retorn i en els possibles imprevistos de l’itinerari. No tenia gaire temps aquell dissabte, però la distància que mostrava l’indicador m’era assequible. Així que vaig començar a caminar, inicialment només per a entreveure la mena de camí que hi conduïa. L’orientació era cap a ponent. Aviat vaig ser en un revolt de ferradura, des d’on albirava, al lluny, en la silueta de la serra, un gran edifici. Era lògic pensar que es tractava de l’ermita. Em va semblar propera, però el cop d’ull inicial m’amagava perllongades raconades, amb un collet inclòs, el de Cortiella. Afortunadament, va ser tot carretera, més fàcil de transitar que per senders estrets de muntanya. No recordo amb exactitud l’any de la descoberta, però sí que era al començament d’aquest mil·lenni.

L’ermita estava tancada. Un rètol informava que s’hi deia missa a les 11 del matí els primers dissabtes de mes. Per tant, a les meves excursions de senderista de cap de setmana hi vaig afegir, una vegada al mes, anar-hi a missa. I això per dos motius prou estimulants per a mi. Si ja era pelegrí del Camí de Sant Jaume, ara ho seria de l’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver una vegada al mes, mes rere mes i any rere any mentre la salut i l’edat m’ho permetran. Així és com he anat descobrint diferents camins per arribar-hi.

La força de l’ermita de Puigcerver

La força de l’ermita de Puigcerver es troba en la natura, en la immensitat de l’horitzó i l’arrelament popular de la Mare de Déu de Puigcerver. El panorama que s’albira des de la plaça de l’ermita és extraordinari. D’est a oest, hi tenim la Mussara, el Camp de Tarragona, el Delta de l’Ebre, la serra d’Escornalbou, la serra de Llaberia i la Mola de Colldejou. En un dia clar, en el fil de l’horitzó del Mediterrani es pot veure i fotografiar la silueta de l’illa de Mallorca.

Darrere, al nord, si hom s’enfila al proper pic de la Miranda pot gaudir de la bellesa d’una amplitud d’horitzó total, que té per límits: la serra del Montsant, al nord; el mar Mediterrani, al sud;  les costes de Garraf, a sol ixent, i vers ponent la serra del Montsià i els Ports de Beseit, a l’altra banda de l’Ebre. El cim, el coronen una creu i la silueta d’un pessebre de xapa de ferro, equipat amb una caseta forestal de vigilància. Si ens desplacem uns cent metres, s’albira la vall de Cortiella, el Celler Mas del Botó i el Xalet de les Mines o Mas Blau.

L’arrelament popular de la Mare de Déu de Puigcerver, el trobem reflectit en el llibre, esmentat anteriorment, L’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver, de Mn. Isidre Saludes, fill d’Alforja.

Actualment, una prova d’aquest arrelament la tenim a alforjastark.com, que presenta fotografies dels Gegants d’Alforja pujant a l’ermita pel camí de la Creu de Formatge, el primer diumenge d’agost de 2014, celebració de la festivitat de la Mare de Déu. Sembla que no pugui ser, sobretot si coneixes el camí, portar aquelles figures “gegants” mai més ben dit fins l’ermita, ja que les pronunciades inclinacions del terreny i l’alçària encarcarada dels gegants són tot un desafiament a la llei de la gravetat pels portadors, atès que els és impossible corbar el cos endavant, com seria la posició normal. Espectacle circense de destresa, equilibri i força.  Aquest abocament a doll d’esforç popular deixa esbalaïda qualsevol persona. En les tradicions dels pobles no és habitual un nivell semblant de sacrifici i de proesa.

Pelegrins i devots de la Mare de Déu

Admirava la concurrència de devots de la Mare de Déu, la seva fidelitat cada mes, que reunís gent de la contrada, pobles com Alforja i Riudecols. No seria mai el meu cas, no eren les meves arrels. M’hi sentia un pelegrí foraster. Les meves arrels marianes pertanyen a la comarca del Berguedà, al Santuari de la Mare de Déu de Queralt, a l’ermita dels Oms  Sant Jaume de Frontanyà , i al meu poble, Borredà, amb l’església parroquial dedicada a la Mare de Déu de la Popa. Una Verge que, com la Mare de Déu de Puigcerver, té el fill assegut a la falda, amb la particularitat que li dóna mamar. Però fa anys que en sóc fora, del lloc de naixença.

Així que vaig pensar que m’hi podia afegir com a devot nouvingut. La perseverança i acolliment  m’ha fet sentir un més dels devots, fins al punt que en Miquel Vilella, president de la Junta d’Amics de l’Ermita, em va proposar formar-ne part. I encara he après més coses dels devots de la Mare de Déu: records de quan eren joves, dels avantpassats; a alguns la vida els ha portat a viure lluny d’aquí i, en canvi, continuen mantenint aquest vincle amb la Mare de Deu de Puigcerver o aquell record d’infantesa o joventut. L’entrega i estima per l’ermita, manifestada en les col·lectes, permet evitar-ne l’esfondrament i fer-hi millores. Voluntaris d’abans i d’ara, que han fet i fan entrega del seu treball, senzill o complicat, i sempre segons les seves aptituds professionals o artístiques. Autèntica ofrena a la Mare de Déu, més enllà de la consciència que en puguin tenir segons la seva fe, o ser o no ser gent de missa. També un regal per als de fora, turistes, amants de la natura, que visiten Puigcerver, com ho ha estat per a mi. Gràcies, voluntaris i gent del país pel fet d’haver conservat l’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver!

Un pensament sobre la Mare de Déu

Finalment, un comentari sobre la Mare de Déu. No és persona divina, ni ho serà mai. Per tant, podem dir que és dels nostres. En l’economia del cel hi tenim les tres persones divines Pare, Fill i Esperit Sant, els àngels i els arcàngels. En l’economia de la terra els agents o operadors, com es diu ara, som nosaltres. L’aptitud de ser mare és de les dones. A la missa dels primers dissabtes de mes, a l’ermita de Puigcerver hi ha la presència de moltes mares de Déu. El camí que porta Maria a ser la Mare de Déu és una fita per a tot ésser humà. Perquè Ella és dels nostres.

Antoni Camprubí Barniol
Secretari Associació Amics de l’Ermita
Un tarragoní de la capital devot de la Mare de Déu de Puigcerver.