Corona Poètica a la Mare de Déu
A cura d’Isidre Saludes Rebull pvre
Aquest opuscle és un recull dels escrits de les estampes-recordatori de les festes anyals del santuari de Puigcerver des de l’any 1912 fins als nostres dies. La gran majoria són escrits en vers; ben pocs, en prosa; alguns de poca qualitat poètica; altres literàriament ben reeixits, però tots valuosos i molt estimats per tots els devots de Puigcerver.
El present opuscle
Malgrat els requeriments i les recerques fetes, no m’ha estat possible d’obtenir la totalitat dels recordatoris, per tal de poder reunir tots els escrits, que , al meu parer, constitueixen un bé cultural de gran valor del nostre poble, que de cap manera no podem deixar perdre. Crec que serà ben grat a tots els devots de Puigcerver el poder tenir reunides en un sol volum, aquestes poesies i escrits, fins avui dispersos i amb greu risc de perdre’s; són escrits que expressen la devoció i l’amor filial dels alforgetans a la nostra celestial Patrona. Per això s’ha editat el present opuscle. Adquiriu-lo, llegiu-lo guardeu-lo per a gaudi i remembrança del passat i l’augment en tots nosaltres de la devoció i amor a la Mare de Déu de Puigcerver.
Isidre Saludes Rebull
De 1912 fins a 1934
De 1912 fins a 1934 els escrits, o poesies, són originals de sacerdots residents, o vicaris d’Alforja, dels pobles veïns. També hi trobem alguna de les poesies més conegudes de Mn. Jacint Verdaguer.
El 1935 hi escriu el primer seglar, en Pere Porqueres, una poesia emblemàtica, com premonitòria del que dintre de poc s’esdevindria al santuari: la crema de la santa imatge, que el va intentar salvar.
PUIGCERVER NO FOSSIS LLUNY
Puigcerver no fossis lluny,
muntanyes no fóssiu altes,
la Verge amb son tron d’or
hi vingué d’una volada
Deu-nos ales,i0h Maria!
per venir altra vegada.
Amb les ales de l’amor
podrem fer la gran pujada:
d’Alforja a Puigcerver,
de Puigcerver a l’estelada
i de l’estelada a Vós
Oh Verge inmaculada!
Mn. Josep Ferré, Florit, pvre. (Any 1930)
LA LLUM DEL VOSTRE ESGUARD
La llum del vostre esguard, o Verge pia,
Regina del reíalme de la pau
us dóna aquell encís que té el cel blau
i omplena de clarors la nostra via.
Vós sou des d’aquests cims l’estel que ens guia
i du per platges d’or la nostra nau,
i quan us implorem prest ens mostrau
l’Infant diví que en vostre braç somnia.
A dins vostra capella recollida
pel flaire d’eixos cims d’amor ungida
pregaren postres avis pel terrer…
Aquella fe no és morta ni s’aterra
puig com penó arborat a dalt la serra
romanen ferms els murs de Puigcerver
Pere Porqueres. (Any 1935)
De 1939 fins avui
Els tristos anys de 1936 a 1939 Puigcerver, sense la imatge i destrossat, va romandre tancat i sense culte. L’any 1940 s’hi entronitzà la nova imatge de Maria, es reprèn el culte al santuari, les festes anyals i les estampes-recordatori i des de l’any 1941 fins avui, els escrits de les mateixes ja són de seglars devots, poetes, o no, d’Alforja i de Riudecols.
TOTS ELS CELS D’AGOST
De bon matí
el repic de campanes
mena els cors adormits
coll amunt.
S’obre de bat a bat la finestra
on tots els cels d’agost
canten amb veu ferma
la lloança humil però sentida
a la Mare que és nostra però de tots.
Serpentegen els camins
cap a la muntanya groga de ginesta
perquè els traginers de bones intencions
i súpliques silents
puguin descarregar
amb la serenor de la devoció.
Mare de Déu de Puigcerver :
llàntia que s’ablama dins nostre,
refugi d’esperança.
Xavier Huguet Jansà (Any 2006)
PELEGRINATGE MARIÀ PER LA COMARCA DEL BAIX CAMP
Poema II, d’OLEGUER HUGUET
Del recull de poemes «PELEGRINATGE MARIÀ PER LA COMARCA DEL BAIX CAMP»
Presentat al Certamen Marià de l’Acadèmia Mariana, de Lleida, l’any 1892, i premiat amb un premi especial.
A dalt del Puigcerver tot és simbòlic:
el cèrvol és un arbre que camina
amb penjarolls de serves a les banyes:
la font té set devora de l’impluvi
que fa de pica a l’aigua beneïda;
i l’estel, capgirada la muntanya,
guareix el nostre fang de mals endèmics.
Si la tradició tendeix al símbol,
només la fe és capaç de retrobar-hi
la veritat tal volta no sabuda.
Per reis o mags, llavors, cal dir tres homes.
Pagesos o pastors. Gent de la terra
a l’encalç de l’estrella que es detura
damunt mateix del puig de la servera
on ha romàs la imatge de la Noia
en el si de la qual es configura
la humanitat de Déu. La gent d’Alforja
la guarden dins del cor i us en dirien
la immutabilitat d’allò que es muda
només en aparença. Si la Mare,
a punt de fer la poma amb la mà dreta,
no l’acaba de fer, perquè hi madura
una bola del món com una poma,
l’Infant explica el Pa de cada dia
amb el llibre que es toma la Paraula.
(La miranda, al defora del misteri,
restringirà la nostra petitesa.
I en desgranar, silents els noms dels pobles,
us en farem o Verge, lletania.)